BLOC I: CONTACTE DE LLENGÜES

PRIMERA SESSIÓ AMB LES LLENGÜES.

En primer lloc diferenciarem entre llenguatje, llengua i parla:

• Llenguatje: capacitat que tenim els humans per a comunicar-nos mitjançant codis lingüístics.
• Llengua: codi de signes lingüístics que una comunitat comparteix.
• Parla: interpretació que cadascú fa de la llengua.

La sociolingüística és la disciplina que s'encarrega d'estudiar les condicions d'existència d'una llengua. Per tant, analitza l'ús lingüístic tot relacionat-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu context social.

El monolingüisme es l'existència d'una comunitat lingüística dins d'un mateix estat. Per la seva complicació de que es done aquesta situació, es una situació d'excepció. Hem de dir, que no es el mateix el monolingüísme estatal que l'accptació d'una llengua oficial. Es per aixó, que dins del monolingüísme trobem:

• Monolingüisme individual: quan un persona utilitza una sola llengua de manera habitual.
• Monolingüisme social: es produeix quan en el context d'una determinada societat s'usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic.

Després, cal diferenciar llengua minoritària i llengua minoritzada. La llengua minoritària fa referència a que la llengua té un nombre reduït de parlants, i la minoritzada, es aquella que pateix un retrocés en el seu ús, en la pròpia comunitat lingüística. Un exemple de llengua minoritzada, però que al mateix temps es una llengua majoritària, es el castellà a Puerto Rico, ja que, en aquell pais, no s'usa molt.

Per altra banda, el Bilingüisme, és un concepte polisèmic però la definició més amplia és la següent: quan en aquelles situacions en que les llengües en contacte són només dues. Trobem diferents tipus:

• Bilingüisme individual: capacitat d'una persona d'emprar dues llengües. Pot ser passiu, que no la gasta però si l'enten, actiu, que si la gasta i l'enten, simètric, que usa les dues per igual, i asimètric, que usa una llengua millor que altra.
• Bilingüisme territorial:es el que aparaeix en un espai dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia com passa a València. 
• Bilingüisme social: es quan el bilingüisme individual afecta a col·lectius sencers que  formen uns grups socials. Es van alternant, segins la situació. En aquest punt, es quan es produeix un conflicte lingüístic, per una situació de desigualtat i substitució lingüítica.

h   Més endavant, al tractar la diglòssia, ens va contar l'història de Felip V, qui va treure el síndic de greuxes, les lleis del regne i part de la cultura valenciana, per mitjà del Decret de Nova Planta, ja que, sols es parlava castellà. Pel que fa a la definició, aquesta fa referència al moment en que coexistèixen dues varietat d'una mateixa llengua. Segons FERGUSON: hi ha una per a la part formal, varietat A, i una altra per a la part informal, varietat B.

L   La substitució lingüística es dona quan existeix un conflicte entre dues llengües, i una intenta parcial o totalment desplaçar a l'altra. Es tracta d'una situació dinàmica i inestable, i te diverses etapes. També trobem la interposició o la mediatització. Es dona quan la llengua dominant interfereix en les relacions entra la comunitat lingüística minoritzada i a resta del món. la interferència lingüística son els canvis en l'estructura d'una llengua per la influència d'una segona llengua.

a   

     La normalització és un procés de resposta al conflicte lingüístic (cohesió). Es preten recuperar els àmbits d'ús i el nombre de parlants (no desapareixer).

•     Normativització: es tracta de codificar una llengua.
• .   Política lingüística: accions d'un govern sobre l'ús de les lengües. Com per exemple l'intitut Cervantes.

NORMES DE CASTELLÓ DE 1932

Què són les Normes?

Placa commemorativa de les Normes.

Amb el nom de «Normes de Castelló» o «Normes del 32» es coneix l'acord que signaven, a Castelló de la Plana l'any 1932, representants del món de la cultura i del valencianisme polític i institucions culturals de tot el País Valencià, a proposta de la Societat Castellonenca de Cultura. Un acord que certificava l'adopció amb lleus matisos de la reforma ortogràfica empresa al Principat per l'Institut d'Estudis Catalans, amb Pompeu Fabra al capdavant, i que s'havia materialitzat en les Normes ortogràfiques de 1913, i la Gramàtica catalana, del 1918. 

Les Normes l'any 1932: una aposta per la normativització de la llengua i la vertebració del país 

Com Enric Valor remarcava en el seu discurs d'investidura com a doctor honoris causa a la Universitat d'Alacant,

«La proclamació de les “Normes d'Ortografia Valenciana” l'any 1932 fou un fet importantíssim per al ressorgiment, afirmació i consolidació del tret més característic del nostre poble»

No hi ha dubte que l'establiment d'uns criteris ortogràfics àmpliament acceptats havia de significar un avanç important, ja que es partia d'una notable dispersió en els criteris lingüístics emprats pels voluntariosos escriptors i editors de revistes del País Valencià d'abans del 1932: des del seguiment de les propostes de Fabra i l'IEC —com en els casos del setmanari El Camí, editat a València, o els criteris lingüístics de l'editorial «L'estel», fundada el 1929— a una ortografia notablement castellanitzada i dialectalitzant emprada en el teatre popular i en publicacions satíriques com La Chala o La Traca; una opció, aquesta última, notablement més estesa i popular que no la primera.
Els moviments per una unificació de criteris es van produint ja des del 1930: en són mostres l'editorial de la revista Taula de Lletres Valencianes, dirigida per Adolf Pizcueta, que amb el títol «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes» proposava «l'establiment d'unes normes fixes que deixen fora del gust o del caprici personal les formes gràfiques del valencià», i clamava per un acord ja que no podien funcionar ni el camí «de les autoritats, que ningú reconeix, ni el de la imposició». Així mateix, l'aparició el 1930 d'estudis com La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, de Lluís Revest, suposaven un salt qualitatiu en els estudis lingüístics fets al País Valencià.
La crida de la Taula anirà seguida, el 1931, d'una nova crida duta a terme aquesta vegada des de la Societat Castellonenca de Cultura, una institució prestigiosa que comptava, entre els seus membres, amb noms com Salvador Guinot, Àngel Sánchez Gozalvo, Gaetà Huguet, Josep Pasqual Tirado, Honori Garcia... El fet que la nova crida es dugués a terme des de Castelló forma part de l'estratègia definida entre Adolf Pizcueta i Gaetà Huguet, que consideraven, segons Josep Daniel Climent, que «a la ciutat de València les postures divergents entre els sectors valencianistes no farien sinó entrebancar el procés».

La Casa Matutano.

Així, en les reunions preparatòries es va decidir que Lluís Revest s'ocuparia de la redacció de les Normes, un procés en el qual també va col·laborar Carles Salvador. Les Normes Ortogràfiques que van resultar d'aquest procés signifiquen «l'acceptació de la normativa fabriana adaptada a la realitat valenciana», com diu Climent: les Normes han esdevingut, d'aquesta manera, el símbol de l'acceptació de la unitat de la llengua al País Valencià, el sud del domini lingüístic català. El 21 de desembre del 1932 va ser la data simbòlica que es va escollir per a la signatura d'aquest gran pacte entre entitats, publicacions i personalitats del món cultural valencià. L'acord se segellava a la coneguda com a Casa Matutano, antiga seu de la Societat Castellonenca de Cultura, al carrer Cavallers de Castelló, i entre la nòmina dels signants s'hi compten, entre altres: 14 entitats culturals, com la Societat Castellonenca de Cultura, el Centre de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat o l'Agrupació Valencianista Republicana; personalitats encapçalades per Lluís Fullana —un «antic dissident de bona fe», segons Enric Valor, que va donar exemple «essent-ne el primer firmant»— i Lluís Revest, màximes «autoritats» lingüístiques del moment, i d'altres noms destacats com ara Adolf Pizcueta, Gaetà Huguet, Carles Salvador, Teodor Llorente i Falcó, Manuel Sanchis Guarner, Nicolau Primitiu Gómez, Emili Gómez Nadal, Salvador Carreres, Ignasi Villalonga, Francesc Martínez i Martínez, i així fins a 61. 
Les Normes, aparegudes en els mesos posteriors a la signatura en les principals publicacions del moment, van ser difoses i millorades per gramàtics com Carles Salvador, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor o Manuel Sanchis Guarner, de manera que a poc a poc «es perfeccionava la morfologia de l'idioma, es depurava i s'enriquia el lèxic i s'afinava la sintaxi», com diu Valor. Des d'aleshores, i com es podia llegir en el tríptic de les activitats organitzades per l'IEC amb motiu del 75é aniversari de les Normes, que signava Vicent Pitarch, les Normes 

«van vehicular la producció editorial i, en general, la vida cultural del país. Dins el marc legal valencià actual (definit per la Llei d’ús), les Normes de Castelló regulen els usos lingüístics de la indústria editorial, l’Administració pública, els organismes docents i el món educatiu (en tots els cicles, des de l’infantil fins a l’universitari) i, en definitiva, orienten els hàbits de lectura i escriptura de les valencianes i els valencians que estimen la llengua pròpia d’aquesta terra»

Cal assenyalar, abans de tancar aquest punt, la importància del fet que els dos principals impulsors de la unificació ortogràfica, Adolf Pizcueta i Gaetà Huguet, estiguessen profundament implicats en la política valencianista de l'època: com ha assenyalat reiteradament Vicent Pitarch, les «Normes» són una part essencial de l'estratègia política del valencianisme, que amb la voluntat de vertebrar la societat valenciana entorn de la llengua pròpia arriba a la conclusió que només un model de llengua creïble i apte per als usos d'una societat «moderna» permetrà aquesta vertebració de la societat en un sentit nacional. Per vertebrar una societat calen mitjans de comunicació, calen productes culturals i literaris, cal un ensenyament en la llengua del país, objectius només assolibles amb una llengua normativitzada. Aquesta mateixa idea la remarca Lluís Messeguer, que en el seu article «L'edat de Plata» afirma que les Normes certificaven l'entrada del país a la modernitat:

«No cal dir que l'educació, el periodisme, la literatura i els estudis científics o erudits deixaven de ser un clos localista o provincià, i la unitat i la qualitat formal de la llengua n'eren una conseqüència rellevant, en el marc d'una nova època pública: havien entrat, el territori i la llengua, definitivament al segle XX» 

la primera llengua

Bona vesprada a tots;

Des d'aquestes línies vuic donar-vos la benvinguda.

La meravellosa forma de comunicació per mitja de la llengua, a tota Europa, rica de diversitat.

Una salutació.