CONTINUEM CONEIXENT LA LLENGUA

Per a frenar la substitució lingüística s’usa la Normalització, la qual es basa en:

• Voluntat política: els quals han de protegir i resguardar el gran patrimoni cultural que és una llengua, i que han de defendre les llengües minoritzades, siguent els parlants lleials a la llengua.
•  Normativització: els filòlegs han de crear una normativa, diccionari, gramàtica, regles ortogràfiques...
• Estandardització: la utilització del registre estàndard afavorirà el seu ús per part de la gent.
• Política lingüística: creant una direcció general de la política lingüística.

NORMATIVITZACIÓ

SEGLE XX inici de normativització.

Al 1er terç del segle XX, hi ha un suport per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930, el qual va fer, les normes ortogràfiques de 1913, la gramàtica de 1918, les converses filològiques de 1919/1928 i el diccionari general de 1932. També hi ha un recolzament per part del Noucentisme que busca la normalitat lingüística. Totes aquestes accions, van fer que el català fora dotat d’una normativa unificada.

Les normes ortogràfiques de 1913 estan basades en:

Fonèticodialectals: basat en associar fonema a grafia.

Etimològics: segueix el patró ortogràfic del llatí.

Al 1932 es va publicar el Diccionari General de la Llengua Catalana. En aquest últim fet, finalitza el procés de normativització.

NORMALITZACIÓ

L’any 1978 s’aprova la constitució, la qual fa que es consolidi la democràcia:

Dictadura militar                                              Monarquia parlamentaria.

Visió unitaria d’Espanya                                  Divisió en comunitats autònomes.

L’article 3er reconeix les llengües autonòmiques com a cooficial, que es té que respectar i protegir la mateixa. També s’aproven els estatuts d’autonomia per tal de recuperar la cultura i la llengua perdudes. El estatut d’autonomia de la comunitat valenciana s’aproba al 1982. On l’article 31.4 tracta el tema de cultura i el 35 tracta l’ensenyament.

En aquell moment, el valencià va rebre el reconeixement que es mereix com a senyal d’identitat del nostre poble.

L’article 7é tracta els idiomes a la comunitat, el qual reconeix que tant el castellà com el valencià son oficials. Diu també, que no es podrà discriminar a ningú per raó de llengua, i que la llei establirà els usos del valencià en l’administració i l’ensenyament.

Suport legal al valencià:

• Llei de política lingüística de 1998 (Catalunya).
• Llei d’ús i ensenyament del Valencià al 1983 (València).
• Llei de normalització lingüística de 1986 (Illes Balears).
• La constitució d’Andorra de 1993, declara el català com a llengua única de l’estat.

Més tard, al curs 1979/1980, el valencià va ser impartit a les aules, i aquells que la usaven a casa, podien aprendre-la millor i els que no, podien conèixer-la com a llengua del seu poble.

5 títols als que s’articula la llei

•      De l’ús del valencià.
•      Del valencià a l’ensenyament.
•      De l’ús del valencià als mitjans de comunicació social.
•      De l’actuació dels poders públics.
•      Dels territoris predominantment valencianoparlants i castellanoparlants.

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

Per a que aquest procés funcioni correctament, els mitjans de comunicació han d’utilitzar aquesta llengua a la televisió i la ràdio.

Per aquest motiu, l’article 25 diu, que els mitjans faran ús del valencià a les retransmissions.

L’ENSENYAMENT

La introducció del valencià a l’escola, tenia com a objectiu la igualtat entre castellà i valencià. Els alumnes al finalitzar l’ensenyament han de conèixer d’igual forma dues llengües. La Llei d’Ordenació General del Sistema Educatiu, declarava que els alumnes poc a poc han d’adquirir competències en es dos llengües, amb aquest motiu al finalitzar batxillerat, han de tindre domini de les dos llengües.

L’educació bilingüe actual es basa en tres aspectes:

1.      El Programa d’ensenyament en valencià (PEV), aquelles escoles que tenen el valencià com a instrucció de totes del matèries, però també aprenen castellà.
2.      El programa d’immersió lingüística (PIL), aquells alumnes castellanoparlants que opten per un ensenyament en valencià, formal i amb castellà de forma secundaria.
3.       El programa d’incorporació progressiva (PIP), fet en zones castellanoparlants, en que poc a poc es van introduint assignatures en valencià a demés de les lingüístiques.

El govern valencià ha de procurar que la qualitat del professorat que imparteix valencià sigui alt, per a que la qualitat sigui correcta, per mitjà de la capacitació lingüística.