BLOC II: EDUCACIÓ PLURILINGÜE

MODELS D'EDUCACIÓ PLURILINGÜE

• Llengua oficial: l'idioma que s'adopta com a porpi i és, per tant, la llengua de cada institució. Normalment correspon a la lengua histórica de la zona.
• Llengua cooficial: llengua oficial en un territori juntament amb una altra o altres.
• Drets i deures lingüístics: llibertats i obligacions establides per llei.
• Llengua pròpia: Terme jurídic que apareix als Estatuts d'Autonomia com a sinònima de llengua històrica vernacla o tradicional d'un territori.
• Llengua primera: llengua familiar, materna. (L1).

¿Qué diu la Llei al Sistema Educatiu Valencià?

1. El valencià és llengua pròpia de la CV.
2. El seu aprenentatge és obligatori en el nostre sistema educatiu.
3. L'alumnat ha d'assolir un domini igual de les dues llengües oficials en acabar l'escolaritat obligatòria.
4. El sistema educatiu ha d'estendre l'ús del valencià com a lengua d'instrucció.
5. Tot el professorat ha de conéixer les dues llengües oficials de la Comunitat.
6. L'administració ha de garantir la suficient competencia del professorat per poder impartir el proyecte educatiu determinat pel centre escolar.

Pel que fa a la llengua minoritzada un model educatiu pot:

• Marginar-la
• Acceptar-la. 
• Una vegada acceptada poden gastar-la només com a àrea i per tant serie una Educació Monolingüe.
• una velada acceptada si la utilitzem com a vehicle d'instrucció poden: abandonar-la i es tractaria d'un model compensatori o metindre-la. 
• una vegada l'han mantigut, per als parlants de la llengua minoritzada es tractaria d'un model de manteniment. i per últim per als de la llengua minoritzada com per als de la llengua dominat es tractaria d'un model d'enriquiment. AQUESTS ÚLTIMS SON MODELS D'EDUCACIÓ BILINGÜE.

MODELS D'EDUCACIÓ PLURILINGÜE

MODEL COMPENSATORI: l'objectiu es compensar les manques linguistiques en la llengua desprestigiada. Els destinataris d'aquest model son els usuaris d'una L1 minoritària. L'idea fundamentar d'aquest model es que la L2 s'introduisca poc a poc la L2, fins arrivar a tindre programes regulars.

MODEL DE MANTENIMENT: l'objectiu és mantindre i desenvolupar la llengua i cultura minoritàries. Els destinataris son els usuaris dela llengua minoritària (L1). La idea principal es que l'ensenyament comença amb L1 com a llengua d'instrucció i poc a poc s'incorpora la L2 als continguts escolars.

MODEL D'ENRIQUIMENT: L'objectiu és aconseguir la competència comunicativa plena en les dues llengües. Els destinataris són tots aquells que utilitzen les dues llengües. Com a idea fonamental es tracta d'una distribució equitativa de les dues llengües d'instrucció al llarg de diferents etapes educatives.

MODEL DE RECUPERACIÓ PLENA: en aquest model, l'objectiu es invertir la situació de la llengua minoritària. Destinada a les dues comunitats lingüístiques i l'idea fonamental és que la llengua vehicular sigui la L1 i la L2 es comverteix en una materia més.

Gran importància de la Multiculturalitat!

MULTICULTURALITAT. Una perspectiva educativa:

Debat multiculturalitat social: paradoxa.

Es la diversitat cultural i la seua importància esta creixent en la nostra societat.

• è Els fenòmens de globalització econòmica i social accelera els processos d’homogeneïtzació cultural arreu del món.

OBJECTIUS:

•         Educar per viure en contextos heterogenis.
•       Crear cohesió social des de la pluralitat.
•       Construir comunitat des de la diversitat identitària.

3 propostes fonamentals de l’educació intercultural:

•       Organitzar experiències de socialització basades en valors d’igualtat, reciprocitat, cooperació i integració.
•       Utilitzar la diversitat cultural como a instrument d’aprenentatge social.
•       Dotar els alumnes de destreses d’anàlisi, valoració i crítica de la cultura.

7 propostes des de l’educació intercultural:

1.       Fer palès que la diversitat social i cultural és natural.
2.       Evidenciar que la diversitat social i cultural és un fet complex.
3.       Fer veure que la diversitat social i cultural és un avantatge per a la societat.
4.       Facilitar la vivenciació no problemàtica de la identitat.
5.       Establir un context on les interaccions siguen igualitàries.
6.       Evidenciar la naturalesa política dels conflictes presumptament culturals.
7.       Educar en el tractament dels conflictes culturals.

HISTORIA SOCIAL: panorama històric del conflicte de llengües al P.V.

CONTINUEM EN L'HISTÒRIA SOCIAL

Naixement i Expanció del s. VIII al s. XIV

1. Consciència de la nova llengua: documents escrits i primeres denominacions.
2. L'expanció geogràfica del català:
1. L'expanció mediterrània.
2. L'expanció penínsular.
3. La Cancelleria Reial: La creació d'un model de prestigi.
4. La formació de la tradició literària catalana.

Etapa d'esplendor S. XV.

1. La plenitud de la producció literària:
1. La valenciana prosa.
2. la desoccitalització lírica.
2. La llengua en els àmbits no literaris.
3. Bases històriques de la castellanització: el canvi idiomàtic.

Procés de substitució lingüística. 

1. DECADÈNCIA.

Fa referència a l'etapa d'inici de substitució lungüística en opocicó a la Renaixença, quan recupera els usos cultes.

• Causes polítiques, socials i culturals de substitució lingüístics

1ª Mitad del s. XVI: desmembrament polític, social i cultural dels països que formaven la corona d'Aragó i pèrdua de poder polític.

L'expulció dels Moriscos (XVI9 va fer que part del territori valencià fora ocupat per castellans, la cual cosa va fer que el ús del castellà i el llatí fora tant gran que es demandara com a llengua culta i que el català quedara reduït a l'àmbit privat. 

Es va castellanitar el lèxic i aparegué la llengua mallorquina, catalana i valenciana al S. XVIII.

España tenia un estat uniforme, centralista i que va fer que els funcionaris catalans ara parlaren castellà al seu territori. Com el català sols s'usava en àmbit privat, al segle XIX i XX, s'obstaculitzà el redreçaments dels usos cultes de la llengua. 

Es necessari ressaltar que hi havia persones preocupades de la situació del català lluitant per la llengua.

2. RENAIXENÇA.7

L'inici de la renaixença es data de 1833 amb la publicació de L'oda La Patria.

• En aquesta època aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de l'ús del català. 
• En aquesta època el Català comença a utilitzar-se en l'àmbit culte, poesia, novel.la o teatre. Açò va ser important per a dur a terme el procés de normalització i posterior normativització del català.

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ VALENCIANS

            Els mitjans de comunicació tienen molta força lingüística, i son molt importants en l'ús de la llengua. Com a més importància prenem la televisió i la radio. Per aixó aquests han de utilizar la llengua estàndard oral a la seva programación.

         Entre els mitjans valencians trobem canal 9, canal molt important, però que només usa el valencià per las informtius i després tenim també Punt Dos, que utilitza per a tot el valencià però no hi ha tanta repercució mediàtica.

           El fi últim es tindre programes de valencià de qualitat, i tant les televisions com les radios locals i comarcals si tenen tot en valencià, però amb por presupost.

             Altres mitjans de expreció en valencià son el periòdic EL PUNT a nivell comarcal i les reviste EL TEMPS i SAÓ.

CONTINUEM CONEIXENT LA LLENGUA

Per a frenar la substitució lingüística s’usa la Normalització, la qual es basa en:

• Voluntat política: els quals han de protegir i resguardar el gran patrimoni cultural que és una llengua, i que han de defendre les llengües minoritzades, siguent els parlants lleials a la llengua.
•  Normativització: els filòlegs han de crear una normativa, diccionari, gramàtica, regles ortogràfiques...
• Estandardització: la utilització del registre estàndard afavorirà el seu ús per part de la gent.
• Política lingüística: creant una direcció general de la política lingüística.

NORMATIVITZACIÓ

SEGLE XX inici de normativització.

Al 1er terç del segle XX, hi ha un suport per Pompeu Fabra entre 1913 i 1930, el qual va fer, les normes ortogràfiques de 1913, la gramàtica de 1918, les converses filològiques de 1919/1928 i el diccionari general de 1932. També hi ha un recolzament per part del Noucentisme que busca la normalitat lingüística. Totes aquestes accions, van fer que el català fora dotat d’una normativa unificada.

Les normes ortogràfiques de 1913 estan basades en:

Fonèticodialectals: basat en associar fonema a grafia.

Etimològics: segueix el patró ortogràfic del llatí.

Al 1932 es va publicar el Diccionari General de la Llengua Catalana. En aquest últim fet, finalitza el procés de normativització.

NORMALITZACIÓ

L’any 1978 s’aprova la constitució, la qual fa que es consolidi la democràcia:

Dictadura militar                                              Monarquia parlamentaria.

Visió unitaria d’Espanya                                  Divisió en comunitats autònomes.

L’article 3er reconeix les llengües autonòmiques com a cooficial, que es té que respectar i protegir la mateixa. També s’aproven els estatuts d’autonomia per tal de recuperar la cultura i la llengua perdudes. El estatut d’autonomia de la comunitat valenciana s’aproba al 1982. On l’article 31.4 tracta el tema de cultura i el 35 tracta l’ensenyament.

En aquell moment, el valencià va rebre el reconeixement que es mereix com a senyal d’identitat del nostre poble.

L’article 7é tracta els idiomes a la comunitat, el qual reconeix que tant el castellà com el valencià son oficials. Diu també, que no es podrà discriminar a ningú per raó de llengua, i que la llei establirà els usos del valencià en l’administració i l’ensenyament.

Suport legal al valencià:

• Llei de política lingüística de 1998 (Catalunya).
• Llei d’ús i ensenyament del Valencià al 1983 (València).
• Llei de normalització lingüística de 1986 (Illes Balears).
• La constitució d’Andorra de 1993, declara el català com a llengua única de l’estat.

Més tard, al curs 1979/1980, el valencià va ser impartit a les aules, i aquells que la usaven a casa, podien aprendre-la millor i els que no, podien conèixer-la com a llengua del seu poble.

5 títols als que s’articula la llei

•      De l’ús del valencià.
•      Del valencià a l’ensenyament.
•      De l’ús del valencià als mitjans de comunicació social.
•      De l’actuació dels poders públics.
•      Dels territoris predominantment valencianoparlants i castellanoparlants.

ELS MITJANS DE COMUNICACIÓ

Per a que aquest procés funcioni correctament, els mitjans de comunicació han d’utilitzar aquesta llengua a la televisió i la ràdio.

Per aquest motiu, l’article 25 diu, que els mitjans faran ús del valencià a les retransmissions.

L’ENSENYAMENT

La introducció del valencià a l’escola, tenia com a objectiu la igualtat entre castellà i valencià. Els alumnes al finalitzar l’ensenyament han de conèixer d’igual forma dues llengües. La Llei d’Ordenació General del Sistema Educatiu, declarava que els alumnes poc a poc han d’adquirir competències en es dos llengües, amb aquest motiu al finalitzar batxillerat, han de tindre domini de les dos llengües.

L’educació bilingüe actual es basa en tres aspectes:

1.      El Programa d’ensenyament en valencià (PEV), aquelles escoles que tenen el valencià com a instrucció de totes del matèries, però també aprenen castellà.
2.      El programa d’immersió lingüística (PIL), aquells alumnes castellanoparlants que opten per un ensenyament en valencià, formal i amb castellà de forma secundaria.
3.       El programa d’incorporació progressiva (PIP), fet en zones castellanoparlants, en que poc a poc es van introduint assignatures en valencià a demés de les lingüístiques.

El govern valencià ha de procurar que la qualitat del professorat que imparteix valencià sigui alt, per a que la qualitat sigui correcta, per mitjà de la capacitació lingüística.

BLOC I: CONTACTE DE LLENGÜES

PRIMERA SESSIÓ AMB LES LLENGÜES.

En primer lloc diferenciarem entre llenguatje, llengua i parla:

• Llenguatje: capacitat que tenim els humans per a comunicar-nos mitjançant codis lingüístics.
• Llengua: codi de signes lingüístics que una comunitat comparteix.
• Parla: interpretació que cadascú fa de la llengua.

La sociolingüística és la disciplina que s'encarrega d'estudiar les condicions d'existència d'una llengua. Per tant, analitza l'ús lingüístic tot relacionat-lo amb la realitat objectiva on es realitza, en el seu context social.

El monolingüisme es l'existència d'una comunitat lingüística dins d'un mateix estat. Per la seva complicació de que es done aquesta situació, es una situació d'excepció. Hem de dir, que no es el mateix el monolingüísme estatal que l'accptació d'una llengua oficial. Es per aixó, que dins del monolingüísme trobem:

• Monolingüisme individual: quan un persona utilitza una sola llengua de manera habitual.
• Monolingüisme social: es produeix quan en el context d'una determinada societat s'usa només una llengua com a moneda de canvi lingüístic.

Després, cal diferenciar llengua minoritària i llengua minoritzada. La llengua minoritària fa referència a que la llengua té un nombre reduït de parlants, i la minoritzada, es aquella que pateix un retrocés en el seu ús, en la pròpia comunitat lingüística. Un exemple de llengua minoritzada, però que al mateix temps es una llengua majoritària, es el castellà a Puerto Rico, ja que, en aquell pais, no s'usa molt.

Per altra banda, el Bilingüisme, és un concepte polisèmic però la definició més amplia és la següent: quan en aquelles situacions en que les llengües en contacte són només dues. Trobem diferents tipus:

• Bilingüisme individual: capacitat d'una persona d'emprar dues llengües. Pot ser passiu, que no la gasta però si l'enten, actiu, que si la gasta i l'enten, simètric, que usa les dues per igual, i asimètric, que usa una llengua millor que altra.
• Bilingüisme territorial:es el que aparaeix en un espai dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia com passa a València. 
• Bilingüisme social: es quan el bilingüisme individual afecta a col·lectius sencers que  formen uns grups socials. Es van alternant, segins la situació. En aquest punt, es quan es produeix un conflicte lingüístic, per una situació de desigualtat i substitució lingüítica.

h   Més endavant, al tractar la diglòssia, ens va contar l'història de Felip V, qui va treure el síndic de greuxes, les lleis del regne i part de la cultura valenciana, per mitjà del Decret de Nova Planta, ja que, sols es parlava castellà. Pel que fa a la definició, aquesta fa referència al moment en que coexistèixen dues varietat d'una mateixa llengua. Segons FERGUSON: hi ha una per a la part formal, varietat A, i una altra per a la part informal, varietat B.

L   La substitució lingüística es dona quan existeix un conflicte entre dues llengües, i una intenta parcial o totalment desplaçar a l'altra. Es tracta d'una situació dinàmica i inestable, i te diverses etapes. També trobem la interposició o la mediatització. Es dona quan la llengua dominant interfereix en les relacions entra la comunitat lingüística minoritzada i a resta del món. la interferència lingüística son els canvis en l'estructura d'una llengua per la influència d'una segona llengua.

a   

     La normalització és un procés de resposta al conflicte lingüístic (cohesió). Es preten recuperar els àmbits d'ús i el nombre de parlants (no desapareixer).

•     Normativització: es tracta de codificar una llengua.
• .   Política lingüística: accions d'un govern sobre l'ús de les lengües. Com per exemple l'intitut Cervantes.

NORMES DE CASTELLÓ DE 1932

Què són les Normes?

Placa commemorativa de les Normes.

Amb el nom de «Normes de Castelló» o «Normes del 32» es coneix l'acord que signaven, a Castelló de la Plana l'any 1932, representants del món de la cultura i del valencianisme polític i institucions culturals de tot el País Valencià, a proposta de la Societat Castellonenca de Cultura. Un acord que certificava l'adopció amb lleus matisos de la reforma ortogràfica empresa al Principat per l'Institut d'Estudis Catalans, amb Pompeu Fabra al capdavant, i que s'havia materialitzat en les Normes ortogràfiques de 1913, i la Gramàtica catalana, del 1918. 

Les Normes l'any 1932: una aposta per la normativització de la llengua i la vertebració del país 

Com Enric Valor remarcava en el seu discurs d'investidura com a doctor honoris causa a la Universitat d'Alacant,

«La proclamació de les “Normes d'Ortografia Valenciana” l'any 1932 fou un fet importantíssim per al ressorgiment, afirmació i consolidació del tret més característic del nostre poble»

No hi ha dubte que l'establiment d'uns criteris ortogràfics àmpliament acceptats havia de significar un avanç important, ja que es partia d'una notable dispersió en els criteris lingüístics emprats pels voluntariosos escriptors i editors de revistes del País Valencià d'abans del 1932: des del seguiment de les propostes de Fabra i l'IEC —com en els casos del setmanari El Camí, editat a València, o els criteris lingüístics de l'editorial «L'estel», fundada el 1929— a una ortografia notablement castellanitzada i dialectalitzant emprada en el teatre popular i en publicacions satíriques com La Chala o La Traca; una opció, aquesta última, notablement més estesa i popular que no la primera.
Els moviments per una unificació de criteris es van produint ja des del 1930: en són mostres l'editorial de la revista Taula de Lletres Valencianes, dirigida per Adolf Pizcueta, que amb el títol «Als escriptors valencians i a les publicacions valencianes» proposava «l'establiment d'unes normes fixes que deixen fora del gust o del caprici personal les formes gràfiques del valencià», i clamava per un acord ja que no podien funcionar ni el camí «de les autoritats, que ningú reconeix, ni el de la imposició». Així mateix, l'aparició el 1930 d'estudis com La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu, de Lluís Revest, suposaven un salt qualitatiu en els estudis lingüístics fets al País Valencià.
La crida de la Taula anirà seguida, el 1931, d'una nova crida duta a terme aquesta vegada des de la Societat Castellonenca de Cultura, una institució prestigiosa que comptava, entre els seus membres, amb noms com Salvador Guinot, Àngel Sánchez Gozalvo, Gaetà Huguet, Josep Pasqual Tirado, Honori Garcia... El fet que la nova crida es dugués a terme des de Castelló forma part de l'estratègia definida entre Adolf Pizcueta i Gaetà Huguet, que consideraven, segons Josep Daniel Climent, que «a la ciutat de València les postures divergents entre els sectors valencianistes no farien sinó entrebancar el procés».

La Casa Matutano.

Així, en les reunions preparatòries es va decidir que Lluís Revest s'ocuparia de la redacció de les Normes, un procés en el qual també va col·laborar Carles Salvador. Les Normes Ortogràfiques que van resultar d'aquest procés signifiquen «l'acceptació de la normativa fabriana adaptada a la realitat valenciana», com diu Climent: les Normes han esdevingut, d'aquesta manera, el símbol de l'acceptació de la unitat de la llengua al País Valencià, el sud del domini lingüístic català. El 21 de desembre del 1932 va ser la data simbòlica que es va escollir per a la signatura d'aquest gran pacte entre entitats, publicacions i personalitats del món cultural valencià. L'acord se segellava a la coneguda com a Casa Matutano, antiga seu de la Societat Castellonenca de Cultura, al carrer Cavallers de Castelló, i entre la nòmina dels signants s'hi compten, entre altres: 14 entitats culturals, com la Societat Castellonenca de Cultura, el Centre de Cultura Valenciana, Lo Rat Penat o l'Agrupació Valencianista Republicana; personalitats encapçalades per Lluís Fullana —un «antic dissident de bona fe», segons Enric Valor, que va donar exemple «essent-ne el primer firmant»— i Lluís Revest, màximes «autoritats» lingüístiques del moment, i d'altres noms destacats com ara Adolf Pizcueta, Gaetà Huguet, Carles Salvador, Teodor Llorente i Falcó, Manuel Sanchis Guarner, Nicolau Primitiu Gómez, Emili Gómez Nadal, Salvador Carreres, Ignasi Villalonga, Francesc Martínez i Martínez, i així fins a 61. 
Les Normes, aparegudes en els mesos posteriors a la signatura en les principals publicacions del moment, van ser difoses i millorades per gramàtics com Carles Salvador, Enric Valor, Francesc Ferrer Pastor o Manuel Sanchis Guarner, de manera que a poc a poc «es perfeccionava la morfologia de l'idioma, es depurava i s'enriquia el lèxic i s'afinava la sintaxi», com diu Valor. Des d'aleshores, i com es podia llegir en el tríptic de les activitats organitzades per l'IEC amb motiu del 75é aniversari de les Normes, que signava Vicent Pitarch, les Normes 

«van vehicular la producció editorial i, en general, la vida cultural del país. Dins el marc legal valencià actual (definit per la Llei d’ús), les Normes de Castelló regulen els usos lingüístics de la indústria editorial, l’Administració pública, els organismes docents i el món educatiu (en tots els cicles, des de l’infantil fins a l’universitari) i, en definitiva, orienten els hàbits de lectura i escriptura de les valencianes i els valencians que estimen la llengua pròpia d’aquesta terra»

Cal assenyalar, abans de tancar aquest punt, la importància del fet que els dos principals impulsors de la unificació ortogràfica, Adolf Pizcueta i Gaetà Huguet, estiguessen profundament implicats en la política valencianista de l'època: com ha assenyalat reiteradament Vicent Pitarch, les «Normes» són una part essencial de l'estratègia política del valencianisme, que amb la voluntat de vertebrar la societat valenciana entorn de la llengua pròpia arriba a la conclusió que només un model de llengua creïble i apte per als usos d'una societat «moderna» permetrà aquesta vertebració de la societat en un sentit nacional. Per vertebrar una societat calen mitjans de comunicació, calen productes culturals i literaris, cal un ensenyament en la llengua del país, objectius només assolibles amb una llengua normativitzada. Aquesta mateixa idea la remarca Lluís Messeguer, que en el seu article «L'edat de Plata» afirma que les Normes certificaven l'entrada del país a la modernitat:

«No cal dir que l'educació, el periodisme, la literatura i els estudis científics o erudits deixaven de ser un clos localista o provincià, i la unitat i la qualitat formal de la llengua n'eren una conseqüència rellevant, en el marc d'una nova època pública: havien entrat, el territori i la llengua, definitivament al segle XX»